La nova doctrina del Tribunal Suprem confirma que l’organització pràctica del servei és el que determina si el menjar és descans o temps a disposició. La pausa només s’entén com no retribuïda quan el treballador pot desconnectar sense restriccions.
La recent Sentència del Tribunal Suprem 808/2025, de 23 de setembre, ha resolt que el temps de menjar ha de ser realment temps de descans i que si seguim “enganxats” a la feina, s’ha de tractar com a temps de presència i pagar-lo.
Què diu el Tribunal Suprem?
- Pausa per menjar = temps de descans. Només quan l’empresa garanteix una desconnexió total i real:
- El treballador pot apagar comunicacions o no estar localitzable,
- Disposa lliurement d’aquest temps,
- No se li pot exigir atendre avisos durant la pausa.
- Pausa per menjar = temps de presència retribuït. Sempre que la desconnexió no sigui completa o existeixi l’expectativa de ser cridat, encara que el treballador no estigui fent treball efectiu. En aquest cas, el temps cal pagar-lo conforme al conveni (com a presència o similar).
El Tribunal afegeix una cosa important: l’empresa pot reorganitzar el servei i passar d’un model “sempre localitzable” a un model “pausa real sense connexió”, sempre que ho faci per la via de l’art. 41 de l’Estatut dels Treballadors (ET), negociant i justificant la mesura.
Algunes idees clau:
- Si l’empresa vol que la pausa sigui descans no retribuït, ha de poder demostrar que existeix desconnexió completa de les obligacions laborals.
- Si, per contra, el treballador segueix “connectat”, amb obligació de respondre en cas d’avís, aquest temps es converteix en temps a disposició i entra en la categoria de presència o treball efectiu, segons conveni.
Atenció. La frase “si passa alguna cosa, et cridem” durant el menjar, sense més matisos ni protocol de desconnexió, pot ser suficient perquè un tribunal entengui que el treballador no està descansant, sinó en disponibilitat i, per tant, calgui abonar aquest temps.
Desconnexió real
Tota la sentència gira al voltant d’aquesta idea: no n’hi ha prou amb dir “descans” a la pausa, ha de semblar-ho i ser-ho. Perquè una empresa pugui defensar que l’hora de menjar és descans de veritat, convé:
- Protocol per escrit:
- Instruccions clares sobre apagada o desconnexió de dispositius.
- Indicació expressa que durant aquest període no estan a la disposició de l’empresa.
- Coherència operativa:
- Que no hi hagi instruccions contradictòries del tipus “estàs de descans, però si et truco, agafa’l”.
- Si per necessitat del servei s’interromp el descans, aquesta interrupció s’ha de tractar com a temps a disposició retribuït.
- Prova documental:
- Comunicacions a la plantilla, correus, protocols interns, acords amb el client principal (en cas de contractes).
- Tot el que permeti acreditar, arribat el cas, que l’empresa ha organitzat la feina perquè la pausa sigui real.
